Història

Els habitants de les nostres terres abans de la vinguda dels romans eren els ilergetes, que s'establiren a les vores del Segre i l'Ebre.

El segle III a.C., aquesta raça d'homes avesats a tot, es troba enmig de les pretensions de cartaginesos i romans, ambdós aspirants al nostre sòl. Aleshores, Indíbil i el seu lloctinent Mandoni donen suport a Anníbal en la seva expedició sobre Itàlia. Però, si bé l'inici fou victoriós, fins al punt que el Cartaginés gairebé feu trontollar el gran imperi, l'experiència romana s'imposa una vegada més.

Cneu Scipió, desembarcant a Empúries, persegueix caraginesos i hispànics, obtenint una devastadora victòria sobre els nostres cabdills, després d'una llarga i duríssima resistència, els detalls de la qual resten evidents en els textos històrics. Efectivament "Titus Livi, historiador romà, assegura que quedaren estesos al camp 6000 soldats enemics, i que foren fets 2000".

Els romans, l'objectiu dels quals era purament de conquesta i consolidació, havien tingut sempre els ulls posats a les nostres terres, per endinsar-se a la resta del país.

Evidentment, eren creuer de camins, pas estratègic entre les Gàlies i la gran Cèsar Augusta. S'oferien doncs, com un bon àpat des del punt de vista bèl·lic.

La decadència progressiva i galopant de Roma, deixà via lliure a les invasions nòrdiques, que veieren en el sud un excel·lent horitzó d'expansió. Fou llavors quan es començà a dibuixar d'una manera palpable la nostra història local.

Com hem remarcat en la recerca sobre els orígens del nom de Montoliu, els primers indicis de presència a la nostra localitat deriven d'un noble bressol alemany.

En la seva expansió vers territoris més meridionals, veiem la noble família dividida en dures branques, una de les quals s'estableix a Marsella i l'altra s'encamina vers el nostre país amb l'exèrcit de Ludovic Pius.

Feta ja la conquesta de les nostres terres, la nissaga queda emmarcada en tres cases: una la situem a la Seu d'Urgell, i l'altra entre la província de Lleida i Tarragona i la tercera la trobem ubicada a València.

S'ha de tenir en compte que les terres de Montoliu de Lleida, als voltants dels segles X-XI, formaven part d'un extens territori que allargava els braços fins a Cervera, esgarrapant a més una porció de la província de Tarragona. El nucli d'aquest extens territori era Cervera.

Des del punt de vista econòmic, aquestes contrades no tenien massa pretendents. Es tractava de terres de pins i roures, no excessivament rentables, almenys en la zona sud, atès que estaven pràcticament buides. Respecte al sector nord, a la riba Segre, les dades ja esdevenen més clarividents.

Arran de la invasió dels àrabs, la zona nord, doncs del nostre terme gaudí d'una atenció especial. Les aigües del Segre foren sempre un reclam per als moros, raça especialitzada en labors d'horticultura. Recordem l'excel·lent xarxa de sèquies que construïren a tot el llarg de les terres properes al riu i que constituïa una font pròdiga en riquesa.

"La sèquia de Torres prenia l'aigua a la mateixa altura que la d'Alcarràs, però a l'altra banda del Segre, i davallava per darrera de les tapiades de la Pobla de Cappont que feia de fossana, i pels termes d'Albarés, Albatàrrec, Montoliu i Sudanell arribava a Torres de Segre. La sèquia s'esmenta en una escriptura del 15 de novembre de 1182, indicant que regava les vinyes de Ferrer de València, d'A. de Barcelona, de Nina i Ferrera de Luga, vinyes situades ben avall del camí d'Albatàrrec i vora la Cequia Vètula".

Per donar consistència al territori s'aixecarn castells arreu: Vimfaro, Alfés, Els Alamús, Lleida i tants altres. Sens dubte els fonaments del nostre castell desaparegut tenien també nom àrab. Aquestes fortaleses disposaven d'unes graelles al cim de la torre, on hi posaven foc per comunicar-se, constituint aquest sistema un enllaç formidable.

Fragment extret del llibre "Montoliu de Lleida, passat i present".